Manifest per a l’estudi i la conservació del paisatge històric a Catalunya i a la resta d’Europa
Davant la transformació dels camps i l’enderrocament dels marges antics, davant l’abandonament de les hortes, davant els canvis que pateixen els camins tradicionals, davant la destrucció dels parcel·laris dels pobles o dels nuclis de les ciutats, hem de manifestar la necessitat urgent que hi hagi una política d’estudi de totes aquestes realitats i que s’emprenguin les mesures que calgui per tal d’assegurar la protecció de tots aquests elements del nostre patrimoni històric.
Estudiar el paisatge és interessar-nos per tot el que hi ha al nostre entorn, des d’un poble nascut potser fa més de mil anys, fins al camí que hi porta que pot tenir dos mil anys (o més), des del límit d’un camp, fins a una sèquia d’època islàmica o fins a una carrerada o cabanera usada des de fa moltes centúries. Estudiar el paisatge arqueològic és voler conèixer els canvis esdevinguts en el paisatge al llarg dels segles, com a fruit de l’activitat humana. Aquests canvis, sumats els uns als altres, han portat a tenir l’entorn que ara tenim.
L’any 1995, el Consell d’Europa definia el paisatge com una manifestació formal de les múltiples relacions que hi ha entre una persona o una societat i un espai topogràficament definit en un període determinat. L’aspecte d’aquest paisatge és el resultat de l’acció, al llarg del temps, de factors naturals i humans, i de la seva combinació. Més endavant, l’any 2000, es féu un reconeixement, a l’European Landscape Convention, del paisatge europeu com a realitat que cal protegir. Per tot això, d’acord amb les propostes de l’Europae Archeologiae Consilium s’ha d’encoratjar un reconeixement legal del caràcter històric i arqueològic del paisatge, i cal dur a terme, a tots els països europeus, POLÍTIQUES ENCAMINADES A L’ESTUDI, A LA PROTECCIÓ I A LA DIFUSIÓ del coneixement dels paisatges històrics.
Amb relació a aquesta problemàtica, cal assenyalar també que, l’any 2005, la Generalitat de Catalunya va aprovar la Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge que, a part d’afirmar que els paisatges són el resultat d’una llarga acció humana, concloïa que el paisatge és un patrimoni cultural i històric.
El paisatge històric com a realitat fonamental del nostre patrimoni. El paisatge que hi ha en el nostre entorn conté nombrosos elements que es varen crear i transformar fa segles o fins i tot fa mil·lennis. Amb tot, en el moment actual, la destrucció del paisatge històric és molt violenta i, molt sovint, els que ho fan no són conscients del valor d’allò que destrueixen. Per tant, hem d’ésser conscients, en primer lloc, que si no hi ha estudis no hi ha la consciència del valor d’allò que es malmet. Mentre, al llarg dels darrers anys, hi ha hagut una conscienciació del valor dels testimonis artístics del nostre passat, de les restes arqueològiques i, en un altre nivell, de les restes del paisatge natural (flora i fauna) i, davant d’una pressió social que n’exigia la protecció, s’ha fet una política de preservació, no hi ha hagut, en canvi, una consciència semblant amb relació als testimonis del paisatge històric: pobles, masos, vies, límits de camps, sèquies o molins són destruïts sense cap mala consciència social! S’ha de frenar aquest procés. I la millor manera de fer-ho és saber allò que estem fent: estem destruint un testimoni molt important del nostre passat. Calen, per tant, estudis i cal alhora una divulgació d’aquests coneixements cap a la societat, per tal que aquesta conegui i defensi el seu patrimoni.
Per tot això, cal fer una política encaminada a protegir a Catalunya, de la mateixa manera que a la resta d’Europa:
- Els pobles. Cal estudiar els pobles i la seva morfologia. Alhora, cal evitar-ne l’abandonament i la destrucció. Hem de preservar-ne la forma i el parcel·lari, que cal entendre i cal valorar com a un element fonamental del nostre patrimoni. S’han de fer les lleis necessàries per aconseguir aquesta fita. Convé tenir present que, de vegades, l’intent de donar valor a un edifici notable (per exemple una església), pot provocar la destrucció del seu entorn (la sagrera o cellera), que és possible que sigui el nucli més vell del poble.
- Els masos i els vilars. Cal evitar l’abandonament i la destrucció dels masos i vilars o llogarets. S’ha de protegir l’existència dels masos, el manteniment de la seva forma i de la seva funció, tal com s’establí a Catalunya amb la Llei d’Urbanisme de l’any 2002.
- Els camps i l’ús de la terra. S’han d’estudiar i entendre les formes dels camps i espais de conreu, com poden ésser els horts i les terrasses o feixes. Cal protegir-ne les seves formes i evitar-ne una destrucció innecessària a causa de les reparcel•lacions i dels anivellaments. Se n’han de protegir les vores, les tanques o cledes i els marges o espones que els limiten, tal com s’ha fet en altres països europeus. Molts d’aquests camps i d’aquests límits poden ésser de l’edat mitjana.
- Les pastures i els espais forestals. Cal intentar de mantenir els boscos i les pastures sense que pateixin destruccions o transformacions innecessàries. Es convenient de protegir el record dels camins de bestiar.
- Els límits. N’hem d’assegurar l’estudi.
- Els camins. Cal evitar la destrucció innecessària de camins que han perdurat al llarg de segles, a causa de les reparcel·lacions, de les creacions de polígons industrials, de noves vies o de nous espais de regadiu. Alhora, hem de perseguir el manteniment de l’ús i del record dels camins ara mig abandonats. S’hauria d’estudiar i de protegir els ponts i llur entorn immediat.
- Els rius. Cal promoure’n l’estudi i protegir les construccions que s’han edificat al llarg de llur curs.
- Les sèquies. Cal evitar la destrucció de les antigues sèquies i de espais hidràulics que en depenen. Aquests espais hidràulics han d’ésser estudiats i valorats a causa del notable valor històric que tenen.
- Les mines i les indústries. Convindria assegurar-ne un estudi i una valoració adequada.
- Les ciutats. Cal evitar la destrucció dels barris vells de les ciutats. La seva continuïtat, recuperació o revitalització no ha d’anar lligada a la seva destrucció com a realitat històrica. El seu parcel·lari també és un document important de la nostra història.
- Els llocs de poder i els espais de la guerra. Convé estudiar, protegir i valorar els testimonis d’edificis relacionats amb el poder, com poden ésser els castells o les torres, i llur entorn immediat. Cal estudiar i fer conèixer els records de les guerres que hi ha hagut en el passat. Tenen un interès especial els camps de batalla i els paisatges que han conservat construccions bèl·liques, trinxeres o búnquers.
- Els espais sagrats. Hem d’estudiar, protegir i valorar els edificis relacionats amb la creença, com poden ésser les esglésies, els monestirs o els convents, i llur entorn immediat.
Així doncs, després de tenir un coneixement d’allò que cal preservar, cal establir UN MARC JURÍDIC que en permeti la seva conservació. Cal crear alhora ESPAIS DE RECERCA des d’on s’impulsi la difusió dels nous coneixements i UNA GESTIÓ adequada d’aquest paisatge humanitzat. Convé afavorir un canvi de mentalitat que faci que la gent s’adoni de la importància que té aquesta part del patrimoni que estem destruint.
Per tot això, proposem:
1. La redacció, en els diversos països d’Europa, d’unes lleis que facin possible la preservació dels diferents elements que formen el paisatge històric, de la mateixa manera que es protegeix la resta del nostre patrimoni col•lectiu, i
2. La creació de centres de recerca del paisatge històric que permetin d’impulsar-ne els estudis i que difonguin els coneixements adquirits, que treballin des del territori i per al territori, alhora que impulsin i defensin la redacció i l’aplicació de les lleis esmentades al punt precedent.
A Lleida, 7 d’abril de 2008
Jordi Bolòs
Professor d’Història Medieval
Grup de Recerca sobre les Transicions Socials i els Canvis Polítics
Departament d’Història. Universitat de Lleida
jbolos@historia.udl.cat
0 Comments:
Post a Comment
<< Home